L'Era Post: l'auge dels Estats Units al context global

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial tindria lloc als Estats Units un importantíssim fenomen migratori que atrauria nombrosos artistes procedents de tota Europa que es consolidarien al país i influirien notablement en l'esdevenir de l'art. En aquest sentit, el primer moviment artístic de post-guerra genuïnament americà fou el denominat Expressionisme Abstracte, el qual malgrat focalitzar-se a Amèrica del Nord seria deutor de les aportacions que artistes alemanys com Josef Albers o Hans Hoffmann portarien a terme en el panorama artístic. Aquest corrent, originat cap a meitat de la dècada dels quaranta, es caracteritzava – com el seu nom indica – pel recurs de l'abstracció; i és que després dels horrors de la Guerra, de la qual ja n'havien donat testimoni la fotografia i el cinema, l'art ja no podia prendre com a referència ni la figura humana ni qualsevol altre element figuratiu. Ja no hi havia lloc per a la figuració perquè, senzillament, la fotografia s'havia encarregat d'alliberar a la pintura de la càrrega que suposava representar fidelment la realitat. Els crítics Clement Greenberg i Harold Rosenberg abanderaren aquesta tendència els aspectes principals de la qual van ser el predomini pels grans formats, un cromatisme força limitat i l'expressió de l'angoixa vital dels artistes a través de traços agressius i violents i altres recursos formals hereus del cubisme i el surrealisme. J. Pollock, W. de Kooning, L. Krasner, W. Baziotes o R. Motherwell van convertir-se en els seus màxims representants, encara que entre elles existissin diferències formals evidents i desenvolupessin carreres diferents. Dins d'aquest moviment es va desenvolupar el conegut com a Action Painting, en el qual el llenç era vist més com un camp d'experimentació per als artistes que no pas com a eina de representació, es prescindia dels bastidors i s'interactuava directament amb el quadre, destacant així l'obra de Pollock, Tobey o Kline.

Jackson Pollock, Ritme de tardor (nº30), 1950

Però paral·lelament a aquestes tendències es va desenvolupar un altre moviment amb una major vocació cromàtica i composicions menys “improvisades”. Ens referim a l'Abstracció Post-pictòrica, els màxims representants de la qual van ser C. Still, B. Newman, S. Francis, M. Rothko, M. Louis, K. Noland o F. Stella. Els cinc primers representaven la vessant més colorista dins d'aquest corrent pictòric, mentre que els altres dos es caracteritzaven per una voluntat estrictament geomètrica que impedia la mescla dels colors en el llenç, quelcom conegut com color-field-painting o Hard Edge (pintura de vores dures). 

Frank Stella, Trepitjar la hiena, 1962

Cap a mitjans dels anys cinquanta va sorgir una nova tendència artística com a reacció a la societat de consum, la qual trobà les seves arrels en les obres de K. Schwitters, els collages cubistes i els readymade de Duchamp. Parlem, evidentment, de l'Art de l'Assemblage, que a Europa es coneixeria com a Nouveau Réalisme a través d'artistes com César, D. Spoerri o Arman. En el panorama americà, artistes com S. Davis, R. Rauschenberg o J. Johns van començar a incloure elements de publicitat de masses en la seva producció, utilitzant marques comercials o objectes que tot el món coneixia però privant-los de la seva funcionalitat i context per elevar-los a la categoria d'art. Potser el cas més extrem sigui el de R. Rauschenberg, amb obres generalment saturades d'imatges de la cultura de masses i realitzades a partir de coses que recollia pels carrers de Nova York. 

Robert Rauschenberg, Monograma, 1955-9

Aquest procediment estava íntimament lligat al concepte d'objet trouvé surrealista, pel qual un determinat objecte provocava una associació d'idees, es descontextualitzava, s'aïllava de la seva funcionalitat i se li donava una nova càrrega simbòlica, quelcom que també seria dut a les seves màximes conseqüències amb el Pop Art a través de les obres de R. Hamilton o Paolozzi (Independent Group) a Anglaterra i de A. Warhol, R. Liechtenstein, D. Hockney, J. Dine, J. Rosenquist i C. Oldenburg a Amèrica. El Pop Art, terme atribuït al crític Lawrence Alloway, prové de finals de la dècada dels anys 50 quan joves artistes alimentaren el llenguatge de l'art amb l'argot del carrer. En aquest sentit, cal remetre'ns a la considerada com a obra iniciadora del Pop Art, el treball de Richard Hamilton Just what is it that makes today’s homes so different, so appealing? (Què és això que fa les llars d'avui tan diferents, tan atractives?), un collage on s'aprecia per primera vegada la paraula “pop”. Les seves característiques principals són l'ús d'imatges de la cultura popular i temes del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals, rebutjant les convencions temàtiques i estilístiques, en oposició a la cultura elitista i aportant un valor iconogràfic a la societat de consum. Tanmateix, la majoria d'aquests artistes pop varen alterar ostensiblement l'escala de l'objecte quotidià per elevar-lo a la categoria de pintura i/o escultura, en un intent de dissoldre les diferències entre l'alta i la baixa cultura, trencant així els límits entre art i publicitat. En definitiva, es tractava de privar qualsevol objecte de la seva lògica funcional per dotar-lo d'una nova lectura, apostant per la “vulgarització” de l'art per mitjà de les imatges de la vida quotidiana a les quals mai abans se'ls havia conferit qualitat estètica. Això s'observa en les obres serigrafiades de Warhol, on reprodueix en nombroses ocasions les cèlebres llaunes de sopa Campbell's o les ampolles de Coca-Cola. En l'àmbit de l'escultura, és Claes Oldenburg qui resulta un referent ineludible per comprendre els plantejament del Pop Art. Només cal veure les seves megalítiques escultures d'objectes quotidians en contextos en els que no esperaríem trobar-los: pinces per la roba, plomes de bàdminton, mistos, pomes, culleretes de cafè, etc. No obstant, va ser Warhol qui va marcar un veritable punt d'inflexió en demostrar amb la seva producció que l'obra d'art deixava de ser única per passar a ser pensada com a producte en sèrie.

Andy Warhol, Sopa Campbell I, 1969

Paral·lelament a aquest esdevenir artístic, van començar a desenvolupar-se altres corrents artístics, en aquest cas, basats en l'estètica del moviment i que demanaven l'interactuació de l'espectador. Un dels més importants, encara que sovint es relacioni amb una sola personalitat, fou l'Op Art, també conegut com Optical Art, una tendència pictòrica que exigeix una actitud activa per part de l'espectador. Les arrels d'aquest moviment les trobem en dos conceptes de concreció artística diferents: les tradicions experimentals de la Bauhaus i les del Constructivisme rus. En la recepció d'aquestes obres es crea una divisió entre els fenòmens físics de la llum i el color, i en aquest sentit resulta interessant destacar la producció de Victor Vasarély, qui creà un art de vibració de colors a partir de l'experimentació cromàtica de la Bauhaus. Per una altra banda, en el camp escultòric es va desenvolupar l'anomenat Art Cinètic que, igual que l'art òptic, convertia el moviment en el seu tema principal i convidava a l'espectador a recórrer les obres des de diferents perspectives. Així, en aquestes obres-objecte el moviment i el canvi formen part de la seva composició essencial. Frank Popper, en el seu llibre Origins and Developments of Kinetic Art, fa referència a la reacció psicofisiològica de l'espectador i a la seva integració amb l'obra tridimensional, dotada de moviment sense necessitat de motor i incorporant la il·luminació. Entre aquest tipus d'art trobem especialment les obres mòbils, creades per A. Calder, els estables i els penetrables (stabile i mobile). 

Alexander Calder, Gran vermell, 1960

Però això no era quelcom nou o innovador doncs artistes com L. Moholy-Nagy, M. Ray, M. Duchamp o A. Rodchenko ja havien experimentat amb això durant la dècada dels 20. De tot plegat se'n conclou que la segona meitat del segle XX va caracteritzar-se per ser un període de màxima experimentació artística que es posà de manifest en la multitud de tendències que es desenvoluparen, algunes amb major projecció que d'altres. Però el que resulta innegable és que totes i cadascuna d'elles van contribuir a situar els Estats Units en l'avantguarda artística, fins al punt de convertir el país en la capital cultural mundial durant més de cinquanta anys.